Aquest proper dijous, 26 de juny, a les 22:00h, presentem el documental al CURT-REDÓ FILM FESTIVAL, a Campredó (Baix Ebre). L’entrada és lliure. El festival es desenvolupa a la plaça de l’Església i el documental es presentarà conjuntament amb dos curts. Ens agrada tornar a les Terres de l’Ebre i més en aquesta ocasió dins d’un festival de cinema fet a casa.
Més informació aquí.
Us hi esperem!
Lluís Sala i Sala era un home curiós. No estic parlant d’una curiositat fonedissa, com la que sol tenir el xafarder de torn, sinó de pòsit, d’home que suma a partir dels coneixements i del saber que va adquirint amb el pas dels anys. En el primer record que en tinc, se’m presenta enganxat al diari, assegut a l’esglaó de davant del molí del carrer Montserrat. No era habitual veure, a la dècada dels 60 (ni tampoc ho és ara), a no ser que t’entaforessis a algun bar, callussencs asseguts llegint, tot assaborint, àvidament, allò que acabava de passar, intentant desgranar qualsevol cosa de la qual pogués aprendre. Perseguia, com a humà i com a curiós, el sentit de les coses.
No ho sabem, però podem intuir el perquè de tot això. En Lluís, de ben jove, ja havia viscut molt, i no solament en anys. La vida li regalimava per totes bandes perquè, n’havia vist de tots colors, i aquest fet l’havia erigit en un home consolidat en els sentits. Sabia el poc que costava morir i el que podia arribar a costar viure amb dignitat i, doncs, assaboria els regals del present per gaudir-ne permanentment. Aquest tast dels sentits el lligaven a la terra i a la gent amb qui havia conviscut sempre. Sense escarafalls, sense estridències. La seva connexió amb l’entorn i els seus veïns era persistent: el gust per la farigola florint-li als llavis i que inhalava oxigenant-li, amb l’aroma, conjuntament amb el tacte de les eines de l’hort entre els dits, els esquifits ulls que lluïen petits reflexos de pensament que concentrava en tot allò que observava o escoltava, en tot allò que feia. Al final d’aquest procés, solia aparèixer la paraula; més aviat escassa. El mot lògic, el so carregat de sentit.
Tot un luxe de singularitats petites i grans. Acostant-nos a les diminutes, ara, per exemple, a part de la seva filla Dolors i pocs més, ja no sentirem gaire més temps a dir “Canyllús”. També aquesta palatalització es perdrà. No solament passarà això en el diccionari oficial de la pronúncia del país sinó del diccionari més real, el del nostre viatge quotidià, el dels nostres passos en els llargs passejos del bosc, perseguint restes i paraules que només ell retenia i que sempre ens regalava generosament en el record, tot comentant i ensenyant coses que ens explicava arreu, especialment a les zones rurals, entre barraques i bosc, entre camps i forats i entre silencis. Una combinació d’elements que ell sempre volia lleugera, estel·lar de tan microscòpica, que solia emmarcar en el seu somriure murri, discret i respectuós, quan s’esplaiava en algun pessic de la seva existència. Li sortia aquella vena del mestre que sempre havia volgut ser. Un tenia la impressió que li feia una mica de recança, no sé el perquè, excedir-se, deslligar-se massa, desempallegar-se, de la terra que trepitjava.
Segurament fou per aquesta voluntat persistent de resseguir les coses amb tots els sentits, d’encuriosir-s’hi, que li vingué la vocació tardana d’historiador, quan ja havia passat els 70 anys. De retop, durant tot el reguitzell d’anys que ens regalà al seu costat, ens traspassà una mica el seu cuquet a tota una colla de persones que, sempre que podíem, l’escoltàvem embadalits. Molts li agraíem, i li agraïm, la seva dèria historiadora i el seu exemple de contrastar-ho tot per intentar entendre una mica més el seu, el nostre, món de diari, de canvi permanent, i fer-ho des d’una perspectiva humana, d’home curiós, engrescat amb la vida.
Ramon Fons Vilardell
Fa quinze dies que es va morir el Lluís de cal Filosa. Tenia noranta-vuit anys. No feia gaire temps que me l’havia trobat que tornava de l’hort, amb la Felicitat, la seva dona. La meva mare m’explica que darrerament ell ja no hi podia anar a peu, però la seva filla, la Maria Dolors, l’hi acompanyava amb cotxe i, en acabat, pujaven tots tres.
Del Lluís, en recordo sobretot els anys que vam ser veïns. A casa seva, davant per davant de la meva, hi havia el molí, i sempre hi veies carros que hi duien el gra a moldre. Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús. A final dels anys seixanta, aquest poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català. Tot això es va anar acabant al tombant de decenni.
“Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús.”
Però aquell pagès amagava una intensa, dura i amarga història. La vaig saber més tard: la història del Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat. I ell va acabar lluitant al front anomenat «de l’est»: primer a la secció de metralladores i després a la de transmissions. A la retirada, el gener del 1939, s’ajunta amb tres companys, passen la frontera i comencen a voltar pels camps de concentració de l’estat francès. És el primer de sortir del seu camp i tornar a casa, en un viatge rocambolesc, acompanyat de capellans i contrabandistes. Un cop aquí, el 1940, l’escarn dels derrotats: és cridat a files i ha de fer el servei militar a la Corunya. En tornant, finalment, es pot casar amb la Felicitat.
“La història del Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat.”
La crua història de la guerra i l’exili, la reviu als anys vuitanta, en un viatge amb els seus companys de transmissions. I la torna a explicar al seu nét, el Jordi Algué i Sala. El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el Lluís li havia explicat les seves vivències. I, ara fa tres anys, el nét decideix d’aplegar la vida de l’avi en un documental, Transmissions. Memòries de Lluís Sala, que es va emetre al Canal 33 el 29 de març proppassat. És impagable, aquesta feina del nét, com també la col·laboració de la Fundació Aplicació (que no s’entendria sense la tenacitat d’en Ramon Fons), una feina que va fructificar en el documental i també en una rigorosa i completa pàgina web.
Bon viatge, Lluís. Em sentiré sempre acompanyat de la vostra vitalitat, la vostra perseverança i la vostra fidelitat. «No perdono», dèieu en el documental. I qui us ho pot retreure?
Jordi Badia i Pujol
Aquest dissabte dia 31 de maig tornem al Bages i presentem el documental a Balsareny, a la sala petita del Sindicat a les 19:00h de la tarda. L’acte està organitzat pel col·lectiu “La Garsa” i comptarà amb la presència de Felicitat Baraldés Portí, esposa de Lluís Sala Sala, protagonista del documental.
Us hi esperem!
L’origen de la cançó “El Valle del Jarama” o “The Valley of Jarama” és la melodia coneguda popularment com a “Red River Valley”, una cançó popular canadenca apareguda a finals del segle XIX en varis indrets del Canadà amb diferents títols “The Bright Mohawk Valley”, “The Bright Sherman Valley”, “The Cowboy’s Love Song”, “The Dear Little” o “The Dear Little Valley”, segons del lloc on es cantés.[1]
Sembla que va ser composada durant l’expedició que el coronel britànic Charles Garnet Wolseley va fer contra els indígenes del centre de Canadà, l’any 1870. Wolseley era un militar irlandès nascut a Dublín que va iniciar la seva carrera a la Guerra de Crimea i que va combatre en diversos territoris on els britànics tenien interessos com la Xina, Egipte, el Transvaal o el Sudan.
Així doncs, la famosa “Vall del Riu Vermell” faria referència a la regió històrica del “Red River”, part de l’actual província de Manitoba, al centre del Canadà, que amb la creació de la Confederació Canadenca (1867) es va revoltar per evitar ser assimilada pel nou estat. Aleshores, el general Wolseley va ser enviat a la zona per acabar amb la rebel·lió de la “Colònia de la Vall del Riu Vermell”, els habitants de la qual eren coneguts com a Métis, poble format pels descendents dels primers conqueridors europeus, majoritàriament francesos, i indígenes canadencs, pobladors del territori actualment fronterer amb els Estats Units
Mapa de l’Expedició al Riu Vermell (1870). Procedent de Lawrence J. Burpee, editor; An Historical Atlas of Canadà; Toronto, Thomas Nelson and Sons, 1927.
La presència de tropes britàniques i irlandeses ens remet possiblement a la primera vinculació de la cançó amb el folklore irlandès[2]. La cançó original expressava el dolor d’una indígena Métis davant la marxa d’un soldat amant que es prepara per tornar a casa. D’aquí la referència al francès que té la primera tornada de la lletra original i que s’ha mantingut en la majoria de versions:
So consider awhile are you leave me, // Així pensa que si em deixes, do not hasten to bid me «adieu» // no has de tenir pressa per dir-me “adieu”*
El riu Vermell neix entre els actuals estats de Dakota del Nord i Minnesota i després de travessar ciutats com Fargo s’interna al Canadà on desemboca al llac Winnipeg. Cal no confondre aquest riu, que als Estats Units anomenen riu Vermell del Nord, amb un altre riu Vermell, un dels principals afluents del Mississipí, conegut en l’imaginari popular per diverses referències cinematogràfiques, com el western del mateix nom dirigit per Howards Hawks i protagonitzat per John Wayne i Montgomery Clift. Aquest fet ha generat, si cal, més confusió i controvèrsia a l’origen de la cançó.
El Fort Garry, a l’aiguabarreig del riu Vermell i Assiniboine. Oli de Mr. W. Frank Lynn (1872), procedent del web http://www.electriccanadian.com/ (consultat el 20 de maig de 2014).
Els primers manuscrits que es conserven amb la lletra i títol de “The Red River Valley” apareixen el 1879 i 1885, en comtats situats al nord dels Estats Units. La primera partitura de la cançó va ser impresa a Nova York el 1896 amb el títol original “The Bright Mohawk Valley” per James J. Kerrigan.
El primer enregistrament de la cançó data del 1925 i va ser feta pel cantant texà Carl T. Sprague. Va ser, però, Jules Verne Allen’s qui la va popularitzar en una nova gravació l’any 1929 amb el nom de “Cowboy’s Love Song”. A partir d’aleshores se’n van realitzar nombroses gravacions i versions fet que va ajudar a popularitzar-la.[3]
Una de les adaptacions més conegudes és la que canta Tom Joad, protagonista de la pel·lícula de John Ford El raïm de la ira (1939). L’origen irlandès de Ford ens connecta de nou amb el vinculació irlandesa de la cançó. En aquest cas la història fa referència a uns temporers desplaçats d’Oklahoma durant la Gran Depressió i associa la cançó al Red River del sud.[4]
Henry Fonda, Jane Darwell i Shirley Mills en un fotograma del film “The Grapes of Wrath” (1940) traduïda al català com “El raïm de la ira”, de John Ford, basada en la novel·la homònima de John Steinbeck.
Però les vinculacions irlandeses de la cançó no acaben aquí. Més aviat es multipliquen quan arribem a la Guerra Civil Espanyola moment en què “La Vall del Riu Vermell” esdevindrà “The Valley of Jarama”.
La Batalla del Jarama, es va desenvolupar del 6 al 27 de febrer de 1937, en la vall d’aquest riu situat a pocs quilòmetres al sud de Madrid. Les tropes del general Franco, amb els veterans de l’exèrcit de l’Àfrica al capdavant, van atacar les posicions ocupades per les forces republicanes entre les quals es trobaven els voluntaris de les Brigades Internacionals, enrolats en la famosa XV Brigada, en un intent de frenar les comunicacions amb Madrid que aleshores resistia entonant el “No pasarán.”
Durant la batalla es produïren violents combats, entre els quals destaquen el protagonitzats pel batalló britànic i el batalló Abraham Lincoln. La nit de l’onze al dotze de febrer el batalló britànic va perdre gran part dels seus homes, resistint en la defensa de la cota 700, defensant un turó rebatejant amb l’explícit nom de “Suicide Hill”. Dels 600 homes del British només en quedaven 225 a final de la lluita. Una de les darreres accions de la batalla es va produir al turó conegut com “el Pingarrón”, quan el 16 de febrer va entrar en combat el batalló Abraham Lincoln de la XV Brigada, que acaba d’arribar al front. Després de nombrosos intents de recuperar el turó, el dia 23 el Batalló va quedar desfet, produint-se un gran nombre de baixes. Després de tres setmanes de combats la batalla va finalitzar en taules.[5]
Tanc republicà avança per combatre contra les tropes franquistes al Front de Madrid (1937). Fotografia d’autor desconegut. Museu Reina Sofia, Madrid.
Entre els membres de la XV Brigada Internacional hi havia un grup irlandès format per 67 homes que estaven sota les ordres de Frank Ryan, militant d’esquerres i membre de l’IRA que havia participat en la revolució de 1918 que suposà la independència d’Irlanda de la Gran Bretanya. Inicialment aquest grup havia format part d’un batalló britànic de la XIV Brigada que havia estat pràcticament aniquilada després de la Batalla de Lopera, Jaén, el desembre de 1936. Els seus supervivents es van acabar dividint, alguns mantenint-se en el Batalló Britànic i d’altres integrant-se al Batalló Abraham Lincoln que s’estava creant aleshores, amb el nom de companyia “James Connolly”. Connolly era un dels líders de l’esquerra irlandesa i havia participat en l’Alçament de Pasqua de 1916 morint assassinat pels anglesos.[6]
La versió més antiga de la nova lletra va ser escrita per Alex McDade, del Batalló Lincoln i va ser publicada l’any 1938 en un llibre dedicat a la XV Brigada Internacional, editat pel Comissariat de guerra de Madrid. McDade era un obrer de Glasgow, comissari polític de la XV Brigada Internacional, ferit en la batalla i mort el 6 de juliol de 1937 a la batalla de Brunete.[7]
Portada del “The Book of the XV Brigade: records of British, American, Canadian and Irish Volunteers in the XV International Brigades in Spain, 1936-1938″; Madrid, Commisariat of War, XV Brigade, 1938, on va ser publicada la primer versió de la lletra de “The Valley of Jarama”.
L’humor cínic d’algun dels seus versos va fer que ràpidament es popularitzés entre els soldats. De fet el primer vers i el segon “There’s a valley in Spain called Jarama, That’s a place that we all know so well” (Hi ha una vall a Espanya anomenada Jarama, és un lloc que coneixem prou bé) apareixen pràcticament idèntics en totes les adaptacions.
El caràcter popular dels components de les Brigades Internacionals, formades per tropes voluntàries sense experiència de combat, a diferència de les tropes italianes i alemanyes molt més militaritzades, va fer que la impregnació cultural en forma de poemes, cançons i composicions literàries fos molt més abundant entre els republicans que en bàndol franquista.[9] Així mateix el fet d’adaptar cançons del folklore popular en temps de guerra, amb temàtiques referides a aspectes quotidians i als diferents episodis de les principals batalles va ser un fet comú durant la guerra, com va passar, per exemple, amb altres melodies populars com “Los cuatro muleros” convertides en “Coplas de la defensa de Madrid” o “Ay Carmela”, originalment composada contra la invassió francesa de Madrid de 1808, i reversionada aleshores com “El ejército del Ebro”.
Després de la publicació inicial se’n va escriure una nova versió publicada a Londres el gener de 1939, en motiu de la benvinguda als voluntaris repatriats de les Brigades Internacionals. Aquesta nova adaptació, a banda de modificar el nom del Batalló Lincoln pel Britànic, tenia un caràcter més patriòtic i més marcadament antifeixista que l’original. Segons Clemente Pablos Miguel[10] es tractava de ressaltar l’heroisme dels combatents i fer-ne una versió més polititzada en contra de la primera que posava més èmfasis en la camaraderia entre els soldats i les vivències personals de la guerra. Així per exemple, els dos darrers versos van ser substituïts per “So before we continue this reunion, Let us stand to our glorious dead” (Així que abans que continuem aquesta trobada, posem-nos dempeus pels nostres gloriosos morts). Tot i aquest canvi de lletra, en el llibret publicat a Londres se’n va mantenir l’autor original, MacDade, que feia pràcticament dos anys havia mort a la batalla de Brunete, fet que va ressultar molt controvertit.
Tot i la polèmica, la seva gran popularitat va afavorir l’aparició de múltiples adaptacions i traduccions a idiomes com l’alemany, escrita per l’actor Ernst Brusch, o al rus. La cançó de seguida va fer fortuna en el camp de la musica folk nord-americana i va ser versionada per diversos cantautors. La més reeixida és cantada pels veterans del Batalló Abraham Lincoln amb unes variacions que inclouen part de les dues versions, l’original i la retocada a Londres l’any 1939, però mantenint-hi, clar està, la referència al batalló Lincoln. D’aquí en va néixer l’adaptació més difosa, gravada per Woody Guthrie, Pete Seeger i Lee Hays.[11]
El cantautor Pete Seeger en una fotografia d’Anthony Pepitone (2007).
Va ser precisament Pete Seeger qui la va acabar de popularitzar. Tot i així la lletra més difosa de Pete Seeger no correspon exactament amb els versos que s’hi canten. Hem trobat com a mínim tres versos que es canten en aquesta adpatació i que no hem pogut relacionar amb cap de les anteriors versions i que apareixen en cursiva. També estan escrites en cursiva les petites variacions d’aquesta mateixa versió:**
La lletra de la versió que hem escoltat a l’inici és idèntica a aquesta última i està interpretada pel grup de folk Frank McCulloch y Sus Amigos, un grup musical de Nou Mèxic que interpreta i versiona cançons mexicanes, irlandeses i del sud dels Estats Units. Va ser enregistrada en l’àlbum “On a Sunday” l’any 2009.
D’altra banda, al nostre país, la tonada es va popularitzar a partir dels anys 60 quan Joan Soler i Amigó va adaptar-ne la lletra al català. La cançó que inicialment parlava del desamor i posteriorment va esdevenir referent de la lluita antifeixista es va popularitzar doncs, com a cançó de comiat, especialment en els oficis religiosos.
Finalment la difusió arreu d’aquesta melodia ha fet proliferar-ne nombroses versions, com, per exemple, la que canten els aficionats de l’equip de futbol del Liverpool anomenada “Poor Scouser Tommy”.
[1] Fowke, Edith; ‘The Red River Valley’ Re-Examined”. Western Folklore, Long Beach, 1964, vol. 23, nº 3, pags. 163–171.
[2] Pablos Miguel, C. De; “Jarama Valley. La canción de la intrahistoria”; Revista del Folklore, Fundación Centro Etnográfico Joaquin Díaz, Universidad de Valladolid, nº 152, 1993, pags. 70-72.
[3] Fowke, Edith (1964).
[4] Pablos Miguel, C. de (1993)
[5]Castells, A.; Las Brigadas Internacionales de la guerra de España; Barcelona, Planeta DeAgostini, 2005.
[6] Pablos Miguel, C. de (1993)
[7] http://es.wikipedia.org/wiki/El_Valle_del_Jarama_(Canción) . Consultat el 20 de maig de 2014.
[8] “The Book of the Xv Brigade: records of British, American, Canadian and Irish Volunteers in the XV International Brigades in Spain, 1936-1938″; Madrid, Comissariat of War, XV Brigade, 1938.
[9] Pablos Miguel, C. de (1993)
[10] Pablos Miguel, C. de (1993)
[11] http://en.wikipedia.org/wiki/Jarama_Valley_(song) . Consultat el 20 de maig de 2014.
Aquest divendres 18 d’abril portem el documental “Transmissions. Memòries de Lluís Sala” a la frontera, a Espolla, a l’Alt Empordà, a les 22:00h a la Sala de la Fraternal.
L’acte s’inscriu dins el 75è aniversari de l’Exili que organitza l’Ajuntament d’Espolla i inclou la inauguració de la Placeta de l’exili i la presentació del llibre Camí d’Argelers el dissabte 19 d’abril.
Es tracta de la primera presentació a les comarques de Girona i ens agrada molt ser a prop dels amics de l’Empordà i dels camins que van trepitjar Lluís Sala i milers refugiats republicans ara fa 75 anys.
Entrada lliure, us hi esperem!
Transmissions
Lluis Sala i Felicitat Baraldés amb la seva filla Maria Dolors
Aquest dijous 26 de març a La Lira de Roquetes projectem el documental Transmissions a dos quarts de 10 del vespre.
Ens fa especial il·lusió ser a Roquetes, on Lluís Sala va fer la instrucció abans d’anar al front, l’abril de 1937 com ho recull el seu diari de guerra.
Allà va ser-hi fins el dia 4 de juny quan va ser traslladat a l’aquarterament que hi havia al Castell de Tortosa on hi restaren fins el dia 19 de juny, data en què agafaren el tren cap al front, cap a Grañén (Osca).
“Ens van tenir dos mesos i mig allà i quan ens varen portar al front encara no sabíem què era un fusell. Encara no ens en havien ensenyat mai cap. Només ens ensenyaven a marcar el pas i res més.”
“Vam anar-hi en tren, tot bé. Vam arribar un dia al vespre. Havíem marxat un matí d’aquí a Barcelona i vam arribar al vespre a Tortosa. I sé que en lloc de portar-nos a un “quartel” ens van portar a un cinema d’allà dintre a Tortosa i vam dormir a les butaques del cine. I el dia abans havia anat l’aviació del Franco a bombardejar Tortosa. I llavors l’endemà ja ens van traslladar a Roquetes, que és a mitja hora de Tortosa i allà hi ha un observatori del firmament molt important, doncs a sota l’observatori hi havia un convent de frares i aquell convent de frares el van fer servir per “quartel”, ens van portar allà. Però estava tot tant, tant, tant desorganitzat que ens van donar un parell de mantes a cada un i ens van dir: <<si trobeu un “puesto” per anar a dormir hi podeu anar amb tota tranquil·litat, no heu de venir aquí al “quartel”.>>
“I sí, vam buscar allà tocant el riu Ebre, allà a Tortosa al carrer Indústria en una barriada que en diuen Les Ferreries, vam trobar com una fonda, posada, com un hostal: Posada La Aragonesa, i ens hi van voler i ens van deixar a davant d’aquest. Ells tenien com un restaurant i una altra caseta a l’altre cantó del carrer i allà als baixos d’aquella casa ens van deixar dormir als set que anàvem d’aquí a Callús i dos que se’ns van afegir de Navarcles.”
“El dissabte a la tarda et deixaven marxar i t’havies de pagar el viatge, això sí. I venies i t’estaves tot el diumenge aquí però el diumenge al vespre ja te n’havies d’anar a dormir a Barcelona per agafar el primer tren que sortia de l’estació de França cap a Tortosa el dilluns al matí, per arribar a les deu o onze a Tortosa.”
“En un d’aquests dissabtes que et donaven permís un va marxar cap a Xile. Llavors n’hi va haver dos, un feia d’escrivent i ja es va “enxufar” en unes oficines de Tortosa, militars; i un altre que era xofer també ja es va “enxufar” a portar un camió. Vet aquí que dels set i dos nou que érem amb aquells dos de Navarcles ja només quedàvem sis.”
Lluís Sala, a la segona fila al centre, amb Joan Farreras a la seva esquerra i dos companys més, al pati del convent de frares de l’Observatori de l’Ebre (Roquetes)
El mateix espai de la fotografia a dia d’avui. La font va ser desplaçada al centre del pati en una remodelació posterior.
Als darrers anys del segle XIX, la Companyia de Jesús va planificar la fundació de tres institucions dedicades a les ciències a Roquetes (Baix Ebre), prop de les facultats de Filosofia i Teologia que tenia a Jesús (Tortosa). Aquesta planificació va cristal·litzar en la creació de l’Observatori de l’Ebre, el Laboratori Químic i el Laboratori Biològic.
L’Observatori de l’Ebre va ser la primera de les tres institucions que va veure la llum el 1904. Es va ubicar prop de casa de camp de Sant Josep que la companyia tenia a Roquetes des de 1888. Els jesuïtes s’encarregaven del seu funcionament i aixecaren diversos pavellons meteorològics, elèctrics, sísmics, magnètics i astrofísics per a fer les observacions, una biblioteca i seminari. Al peu del turó aixecaren un edifici amb planta de ferradura, que era la residència dels frares. L’any 1916 les facultats de Filosofia i teologia es traslladaren a Barcelona, juntament amb el Laboratori i l’Institut Biològic, que amb el temps esdevindrien l’Institut Químic de Sarrià. Amb la dissolució de la Companyia de Jesús, l’any 1932 l’Observatori passà a dependre de la Diòcesis de Tortosa. fins que van ser expulsats d’Espanya a inicis de la República. Durant la Guerra Civil el Govern de la Generalitat n’assumí la gestió i la residència de frares fou habilitada per acollir els soldats republicans.
Actualment l’edifici inclou la Bilbioteca Pública Mercè Lleixà i el casal d’avis de Roquetes.
Àlex Gorina, La Finestra Indiscreta.
