El que n’ha dit la premsa…

Destacades

Dijous, 24 d’octubre, Transmissions va ser al programa Connexió Barcelona, a la secció In Situ amb Marta Ballesta. A l’espera de poder penjar el vídeo us deixem amb l’enllaç de BTV.

http://www.btv.cat/alacarta/de-visita/26962/?v=1382899885

Captura de pantalla 2013-10-27 a les 23.07.38

 

Dissabte 19 d’octubre, obrim la secció Cultura del diari ARA.

ara_1382133602-36baixaret

En motiu de l’estrena del dia 18 al Museu d’Història de Catalunya, el programa “La Finestra Indiscreta” (13-9-13) de Catalunya Ràdio, dirigit per l’Àlex Gorina, va fer menció del documental Transmissions.

Us deixem l’àudio perquè en pugueu escoltar la crítica.

 

 

 

 

III – Amb la intervenció d’historiadors i experts en polítiques de memòria.

POL GALITÓ MARTÍ - President de l’Associació d’Estudiosos del Front del Segre.

Captura de pantalla 2013-09-08 a les 20.44.14“Quan investiguem la Guerra Civil i sobretot amb tema de les restes penses que aquí no hi ha hagut guerra. Perquè en el cementiris no hi ha tombes, en els camps no hi ha tombes… I evidentment en una guerra hi ha morts. Què va passar? Doncs bé, s’enterraven allà on podien, sobretot els republicans. (…)

Aquí es van oblidar els republicans i arriba un moment que es vol recordar que també hi va haver morts republicans. I hi ha un govern que té un interès sobre aquest tema i es recuperen aquests espais. I ara resulta que després de gastar-nos molts diners, ara ens n’oblidem… Ja que no se’n fa manteniment. (…) I al fi i al cap és un patrimoni de tots, de tots nosaltres.”

 

DAVID TORMO BENAVENT - Coordinador del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre. 

Captura de pantalla 2013-09-08 a les 20.46.25

“Arribem uns 60 anys tard. Si descomptem el període de la dictadura, la democràcia o el govern català va trigar dues dècades en treballar en aquest sentit. També és cert que el país tenia unes altres necessitats i urgències. Però sí, realment hem perdut molts testimonis vius, molts testimonis orals, que han desaparegut perquè biològicament se n’han anat. Però d’altra banda, tot i que potser s’ha arribat tard com a mínim quan s’hi ha arribat s’ha fet amb la força necessària per a que els projectes es facin realitat i no es quedin al calaix.”

 

JOAN VILLAROYA FONT - Catedràtic d’Història Contemporània de la UB.

Captura de pantalla 2013-09-08 a les 20.47.11

“És un tema molt complex i a vegades penso que hi ha gent que necessita el permanent record d’un determinat fet històric (…) Jo evidentment penso que tota la gent que va patir mereix el seu lloc a la història i el seu reconeixement. Però davant un espai que té un cert record ens podem preguntar: “Què s’ha fet o no s’ha fet? Es suficient o no és suficient?” Aquest és el paràmetre. Perquè tu em dius, a Septfonds no queda res, a Sant Llorenç no queda res… només queda una placa.

Però aleshores, què hem de tenir si no són aquests records? Què ens queda d’altres fets del segle XIX? Una placa. El que passa és que és una història que encara és viva a través dels descendents. Però d’altres fets de la història, en tenim més que una placa o un monument? Doncs aquí hi ha la placa i el monument. És suficient o no és suficient? S’ha fet o no s’ha fet en el moment oportú? De cada un de nosaltres quan hagi passat unes dècades en tindrem alguna cosa més que una placa en algun lloc concret?”

 

 

MARTÍ MARÍN CORBERA - Professor d’Història Contemporània de la UAB

“Memòria sigCaptura de pantalla 2013-09-08 a les 20.50.15nifica dir què hi ha en el passat que vulguis que sigui motiu d’homenatge i emulació, i el que es tracta és de recordar la memòria democràtica (…) el no tenir aquest objectiu clar implica que quan algú vol fer una política de commemoració o d’homenatge et pugui sortir qualsevol cosa, des de l’anècdota fins a la crònica despullada de qualsevol valoració i que es malentengui una espècie de plantejament de neutralitat absurda i equidistant. Entre la dictadura i la democràcia no hi ha equidistància ni neutralitat. O vols la una o vols l’altre, no hi ha volta de full. I això és el que ha faltat perquè crec que això ajuda a debilitar la democràcia.

I crec que és una conseqüència d’aquesta esquizofrènia respecte a la guerra civil que hi ha persones en aquest país que no estan segures que en el bàndol vençut fos el que defensava la democràcia. Amb l’excusa que en bàndol vençut hi havia persones que no la defensaven, doncs probablement sí, però en el bàndol vencedor no n’hi havia cap que la defenses i em penso que això hauria de ser el paràmetre essencial alhora de jutjar-ho.”

II – Revisitant indrets de memòria

EL MERENGUE

El tossal del Déu, nom tradicional de l’indret conegut com el “Merengue”, es troba al municipi de Camarasa, prop de Balaguer. Va ser escenari de durs combats entre els exèrcits franquista i republicà a partir del maig de 1938. L’abril d’aquell any, l’exèrcit franquista instal·là en aquesta zona de la Noguera un cap de pont (posició avançada sobre la línia de front). Les tropes republicanes el van atacar sense èxit a finals del maig, produint un gran nombre de víctimes en el bàndol republicà, sobretot en membres de la recent incorporada Lleva del Biberó.

Per aquest motiu El Merengue ha estat un símbol pels Biberons, i ja a finals dels anys 70 s’hi celebraven trobades d’homenatge i record. L’any 2007, el Merengue va servir com a pla pilot del Memorial Democràtic en la recuperació d’espais de memòria, rehabilitant els vestigis d’aquella batalla com les trinxeres o els nius de metralladores. Al cim del turó es pot visitar un monòlit d’homenatge als combatents que hi van perdre la vida. Al cementiri de Camarasa es va procedir a senyalitzar i a dignificar la fossa comuna que conté les restes d’alguns dels morts en aquests enfrontament i que l’any 1985 havia estat oberta i traslladada pels mateixos supervivents.

http://www.espaisdememoria.cat/memorials_web.php?apartat=catalunya&lang=ca_ES

2012-06-30 11.58.56

 

 

 

ESPAIS DE LA BATALLA DE L’EBRE

Els Espais de la Batalla de l’Ebre són un conjunt d’actius culturals vinculats a la recuperació de la memòria històrica d’un dels esdeveniments més transcendentals de la Guerra Civil.
 Estan formats per la combinació de centres d’interpretació i espais històrics, gestionat des del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (Comebe).

El Comebe és un ens públic nascut l’abril de 2001 per iniciativa de diferents ens locals del territori que fou escenari de la batalla. Amb el temps el projecte inicial ha anat incorporant nous membres, incloent la Generalitat de Catalunya, que han permès estendre la xarxa d’espais fins a 15 municipis de les comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

L’objectiu del Comebe és la recuperació de la memòria històrica de la batalla de l’Ebre i la dinamització de tots aquells projectes i accions que ajudin a la seva difusió i coneixement. Una línia de treball que ha donat lloc als Espais de la Batalla de l’Ebre, un actiu de turisme cultural i de memòria de primer ordre.

Actualment formen part del conjunt 5 centres d’Interpretació, el Centre 115 dies, a Corbera d’Ebre, el Centre Soldats a les trinxeres, a Villalba dels Arcs, el Centre Hospitals de sang, a Batea, el Centre Les veus del front a El Pinell de Brai i el Centre Internacionals a l’Ebre, a La Fatarella, juntament amb nombrosos espais històrics entre els que destaquen el Poble Vell de Corbera, el Memorial de les Camposines i la serra de Pàndols-Cota 705.

http://www.batallaebre.org

2012-06-29 11.05.04


 

 

LA FRONTERA – L’HOSTAL DE LA MUGA

Les rutes que travessen la frontera sempre han estat pas de pastors, contrabandistes, maquis i refugiats. L’Hostal de la Muga va ser durant segles un lloc d’acollida per als viatgers d’aquestes rutes. De l’hostal avui no en queda gran cosa més que unes pedres i uns quants records enterrats a sota. Ben a prop d’aquí és per on unes 5000 persones van creuar la frontera fins arribar al poble de Saint Laurent de Cerdans.

El recorregut que va des de l’Hostal de la Muga fins a Can Falgars, passant pel coll del Bassegoda i prop de Lliurona, un poble abandonat durant al postguerra ocupat durant els anys setanta per anarquistes, era la ruta que va seguir el guerriller antifranquista Quico Sabater. L’any 2010 el Casal Independentista Popular Quico Sabaté de Sant Celoni va recuperar aquest camí que reivindica la memòria del oblidats en la lluita contra el feixisme. En canvi, no hi ha cap mena de senyalització del Memorial Democràtic. En podeu seguir el recorregut a partir d’aquest link:

http://www.sindominio.net/marxa-maquis/article.php3?id_article=150

IMG_9028

 

 

SAINT LAURENT DE CERDANS

Del que va ser el camp de concentració de Saint Laurent de Cerdans avui no en queda res.  Es trobava situat entre el riu La Quera i la carretera que va del poble a Arlés sur Tech, i feia aproximadament dues hectàrees d’extensió. A la sortida del poble en direcció a Arlés, a un kilòmetre a mà esquerra, hi ha un camí d’accés lliure que duu al càmping a través del qual s’accedeix al prat. Seguint la carretera, a uns dos-cents metres més avall, trobem el memorial de la retirada, format per unes figures siluetejades amb ferro que representen els exiliats i un cartell fet de fusta que ens indica que per aquell indret creuaren la frontera aproximadament 5.000 persones, però no existeix cap referència directe al camp.

L’edifici de l’oficina de turisme, al centre del poble, serveix també com a museu local. A la primera planta hi ha una sala on es mostren les diferents tècniques artesanes per a l’elaboració de les tradicionals espardenyes. La segona alberga la part dedicada a l’exili. Es mostren un conjunt de fotografies corresponents als dies que el camp ja estava més assentant, farcit de tendes dutes per militars, que sens dubte corresponen a finals de febrer i principis de març de 1939. Es mostren també les cartes del capellà del poble en les que s’explica l’ajuda que reberen els refugiats. Finalment hi trobem la reproducció a escala real d’una de les citades tendes i de lliteres de fusta que probablement mai van existir en aquest camp, en un intent d’edulcorar una mica la història d’aquest indret.

http://www.ville-saint-laurent-de-cerdans.fr

IMG_9136

 

 

SEPTFONDS

A un hora al nord de Toulouse, després de Montauban i d’haver creuat la localitat de Caussade arribem al poble de Septfonds. A dos kilòmetres al nord del nucli urbà, al llogaret de Lalande, trobem el camp de Septfonds o Camp de Judes. L’espai que ocupava el camp és immens i actualment és un extens camp de blat.

A peu de carretera un petit espai ens recorda que allí hi hagué un camp de concentració que albergà a 15.000 persones. L’espai interpretatiu està ben aconseguit, delimitat per unes filferrades que ràpidament ens aboquen a l’imaginari més sinistre dels camps de concentració. Un panell explicatiu, fet de ceràmica i força ben conservat, ens recorda la història del camp que fou utilitzat per albergar exiliats espanyols, presoners alemanys i jueus durant la Segona Guerra Mundial. Un monòlit de granit ens recorda a tots els internats i deportats d’aquest camp de 1939-1944. L’espai es completa amb la reproducció d’un barracó que a l’interior guarda algunes fotografies i llistes dels espanyols caiguts per malaltia durant aquells anys i dels jueus deportats, tot aquest material tot força rudimentari i en mal estat.

http://www.septfonds.com/septfonds_camp_judes01.htm

IMG_9234

 

Dos quilometres al sud de la població de Septfonds, es troba el cementiri dels espanyols. Un indret de digne memòria on van ser enterrats els 81 exiliats republicans que moriren durant l’any 1939 al camp de Septfonds. El lloc és magnífic i es troba molt ben conservat. Un passeig d’arbres et dóna la benvinguda després de travessar el porticó de ferro. Seguint el camí lleugerament inclinat arribes al capdamunt on es troba el monument commemoratiu, en un segon terme, a darrera, estesos, les làpides del 81 republicans, amb els seus noms corresponents. El lloc respira, pau i tranquil·litat i està dignament arranjant, sens dubte un dels millors memorials que hem pogut visitar al llarg d’aquest recorregut.

http://www.septfonds.com/septfonds_espagnols_decedes_01.htm

 IMG_9249

 

 

 

 

I – Entrevistant els darrers supervivents i els descendents.

lluis ent“Durant molts anys, d’acabada la guerra fins allà als anys 70, no podies saber res… A partir de l’any 70  ja es va començar d’escriure una mica sobre la guerra. Però quan es va començar a saber molt va ser a partir de la mort del Franco, aleshores sí, però fins aleshores, no podies saber res.” Lluís Sala Sala.

 

Captura de pantalla 2012-10-22 a les 17.02.21“De la guerra cap aquí, la meva sogra, era d’aquelles que deia: <<Com que ho havíem passat tant malament, no en volíem mai més sentir-ne a parlar…>> I no se’n parlava mai. I ara encara…” Felicitat Baraldés Portí.

 

IMG_9415

“Molta gent diuen: allò ja està passat. Però bé, nosaltres som un passat també, sense el passat nosaltres no hi seriem i per tant som memòria. Si avui som aquí és en memòria d’ells.” Josep Farreras Sala.

 

 

IMG_9428

“Alguna anècdota puntual, però tampoc en parlava massa. Ell anava apuntant amb aquella llibreta que jo l’havia vist alguna vegada, però que no l’agafaves ni per fer el xafarder. I ara ha sortit, remenant i remenant papers.” Josep Maria García Seuba.

 

 

“Ho feia per no fer-me patir a mi. Ell no deia res. Eren uns anys que tenies que callar molt. El meu fill si que li deia: <<Què iaio? Has tirat gaires tiros?>> I ell no volia saber res d’això. Sempre li sortia amb una altra cosa.” Hermínia Pessarrodona Riera.

IMG_9447

I – Per recuperar el testimoni dels supervivents de la Guerra Civil.

 

“Desde hace un tiempo que nos reunimos varias veces al año. Hemos llorado juntoen los montes de Balaguer y de Corbera e incluso en Francia, al recordar a los que no volvieron. Fuimos los cuatro camaradas, compañeros y amigos. Seguimos siéndolo y seguiremos porque así lo sentimos a pesar de todo. Juntos pasamos hambre, frío y miedo. No había diferencias. Afrontamos todos los peligros y sinsabores de la guerra.”

Joan Baptista García Argüelles, Tista

 

 

El tema que havia estat a la guerra ja el coneixia, perquè havia treballat amb ell a la fàbrica els anys 70. I algun dia que ens havíem trobat me n’havia fet esment, però clar, no podíem estar per parlar d’aquestes coses.”

“I va ser a partir del principis dels 90 que vaig descobrir el seu petit arsenal de guerra que té a casa. I des d’aquest moment que el que vam conèixer va ser no només un home que tenia una memòria prodigiosa, sinó que té una sensibilitat excel·lent per aquestes coses. I per mi, i suposo que també els hi passa a la gent del poble, és una mena de referència històrica.”   Ramon Fons i Vilardell.

Restes del castell de Gotmar, Callús.

 

 

La decisió d’escriure els fets que algun dia podreu llegir no ho faig amb cap pretensió de fer-ne una novel·la, sinó simplement per fer memòria dels  records de la meva vida, que sense ésser ni més ni menys que una altre ha estat una vida marcada per la guerra.”    Joan Baptista García Argüelles, Tista 

Trobada de la 27a Divisió a Lluçars, La Noguera, juliol de 1993.

 

II – Per fer una reflexió sobre els processos de memòria.

“La guerra, pels que la vàrem viure, va ser cruel. Però la postguerra va ser una lluita continua per aixecar un xic el cap. I no crec que cap altra raó hagi sigut la causa d’oblidar unes persones que formàvem una família. Però que dic… oblidar, no, això no. Almenys jo he tingut molts moments en què tenia present un record, un fet o un parlar amb algun company i dius: <<Sí, jo era a l’Ebre, tenia un amic que això o allò…>> i aleshores hi dedicaves uns moments.”    Joan Baptista García Argüelles, Tista. Maig de 1981

 Lluís Pessarrodona, al centre, a Súria durant els anys 50.

“La UCD va fer lleis de reparació, molt modestes, poc dotades econòmicament. I sembla que els que les van redactar, franquistes tardans ràpidament reconvertits a liberals, no eren conscients de debò de quin era l’abast de la repressió d’aquell règim que havien defensat (…) Quan arriba el partit socialista, en bona mesura té els mateixos prejudicis. La sensació que tenen és que no ha estat tant.”

“S’obren els arxius, per primera vegada són accessibles, es comencen a fer tesis doctorals i conferències, cicles i pel·lícules sobre franquisme, dictadura… Però no hi ha una política oficial que ho empenyi, de manera que tot queda en iniciatives individuals o màxim iniciatives d’ajuntaments concrets que, per exemple, quan arriba l’any 86 decideixen que commemoren el 50è aniversari de la Guerra Civil, però hi ha ajuntaments que no ho fan. N’hi ha que ho fan el 89, en el 50è aniversari del final, i n’hi ha que no ho fan. I els uns per els altres l’estat continua sense fer-ho.”  Martí Marín Corbera. Setembre de 2012.

Lluís Sala a les ruïnes de Corbera d'Ebre, setembre de 1995.

“Som hereus d’una etapa obscura en tots els sentits. Obscura a nivell de les llibertats democràtiques i demés, com és el franquista, però també obscura en la imposició del silenci, sobretot dels vençuts. Si bé els suposadament vencedors van tenir una època en què van poder vanagloriar-se d’aquella victòria, les famílies dels que havien estat al bàndol perdedor es van obligades a viure en el silenci, perquè parlar-ne et podia costat la llibertat sinó la vida… I és cert que aquesta herència ha pesat molt.”   David Tormo Benavent. Juliol de 2012

III – Per evidenciar silencis que han durat massa anys.


“Potser la part més injusta d’aquesta història de la postguerra i més tard de la democràcia és que 30 anys després de la mort del dictador, en alguns llocs, els fills que aleshores eren petits i ara ja són molt grans, encara estan lluitant per desenterrar els seus morts amb dignitat.”   
Joan Vilarroya Font.

 



 

         

              A Camarasa reposen alguns dels morts a la batalla de El Merengue.

 

“Amb la història hauríem d’entendre que les coses del passat pesen tant que cal tenir-les presents. I justament som un país que a vegades ens falta molta memòria. El tòpic aquell de la mateixa pedra…”  Ramon Fons Vilardell.



 

  

Memorial de les Camposines, La Fatarella, on reposen les restes dels morts a la batalla de l’Ebre.

 

“La desmemòria crec que incideix en la valoració que fem de la paraula democràcia i del contingut que li posem… Jo no sé si la majoria dels ciutadans diferencia exactament entre dictadura i democràcia. No n’estic gens segur de què hi posen a dins més enllà de les eleccions. Alhora de definir-la, la democràcia és criticada perquè és un joc exclusivament de partits i eleccions, cosa que a vegades sembla. Però no és veritat. Que et deixin portar els cabells curts o llargs, que t’insultin o et fotin pinyes perquè vas de la mà amb algú que no és la teva parella oficial… tot això també és la dictadura i la franquista en particular.”  Martí Marín Corbera.

Cementiri espanyol a Septfonds, 
Departament Tarn et Garone, França.


 

 

Els companys de viatge

Destacades

LLUÍS PESSARRODONA JORDANA. Castelltallat, Sant Mateu de Bages, 1910.

 Va néixer al nucli Castelltallat, dins l’actual terme de Sant Mateu de Bages l’any 1910, sent el segon de vuit germans. El seu pare feia de carboner i amb la família es va traslladar, l’any 1914, a viure a Súria. El Lluís va estudiar uns pocs anys a l’escola del Poble Vell, on va aprendre a llegir i escriure, però de seguida va abandonar els estudis per ajudar el seu pare a les feines del bosc.

Just abans de ser cridat a files, l’any 1937, es casa amb Antònia Riera Gall, de Callús. Un cop incorporat a l’exèrcit republicà, el mes de juliol, és destinat a la secció de TRANSMISSIONS del quart batalló de la 122 brigada Mixta de la 27a Divisió, on assolirà el grau de sergent. Allí coincideix, primer, amb en Joan Farreras i, després, amb el Tista, incorporat a la Lleva del Biberó. Durant la retirada, es troben amb en Lluís Sala i passen junts a França, per Saint Laurent de Cerdans i, finalment, són internats al camp de Septfons. Després ingressa en un batalló de treball a Caylús, fins que pot tornar a casa durant l’any 1940.

Tot i que part de la seva família es va haver d’exiliar a França, el Lluís s’instal.la a Súria on treballa de recader i en una serradora del poble. Més tard entra com a jardiner a les mines de potassa. L’any 1953 nasqué la seva única filla, l’Herminia. En Lluís Pessarrodona va viure a Súria fins pocs anys abans de morir, l’any 2004, a la ciutat de Terrassa.

 

JOAN FARRERAS CUSCÓ. Vallirana, Baix Llobregat, 1915.

És el germà gran d’una família de tres. Va néixer l’any 1915 al barri de Les Casetes de de Vallirana. Va estudiar a la població veïna de Cervelló i va començar a treballar ajudant el seu pare fent de pagès, ofici que combinava amb el d’escorxador de porcs, a les nits, per les masies del poble.

Fou cridat a files a l’abril del 37 –era de la lleva del 36- i es va incorporar a la secció de TRANSMISSIONS del quart batalló de la 122 Brigada Mixta, dins de la 27a Divisió. Com a caps superiors va tenir el sergent Lluis Pesarrodona, i el sergent Joan Grau, i, al cap de poc, fou nomenat caporal.

Durant la retirada, amb els altres tres companys, va passar cap a França per Saint Laurent de Cerdans i, després, fins a Septfonds on va estar tancat en el camp de concentració fins que va retornar a l’estat espanyol. Un cop a Espanya va ser reclòs al manicomi de Reus com a presoner, d’on va ser alliberat després d’obtenir un salvo conducte.

En el seu retorn a Vallirana, coneix la defunció del seu germà mitjà, de la Lleva del Biberó, mort al poc temps del seu retorn de la Guerra Civil, a causa de les seqüeles de la guerra. Es casa, té dos fills i treballa en diversos oficis: pagès, paleta, i metal·lúrgic fins que es va jubilar. En Joan Farreras no es va retrobar amb els seus antics companys de guerra fins l’any 1981. Va morir l’any 1992 pocs dies abans de complir els 77 anys, a la mateixa població que el va veure néixer.

 

 

JOAN BAPTISTA GARCÍA ARGÜELLES – “TISTA”. Santa Rosa, Mieres, Astúries, 1920.

És el tercer membre d’una família de quatre germans dedicada a la mineria. A final de la dècada dels 20, el pare es traslladà a treballar a Beceit (Aragó) i, poc temps després s’hi uní tota la família. Al cap de pocs mesos es traslladaren fins a Súria, on el pare va començar a treballar a la mina de potassa. A inici dels anys 30, amb 12 anys d’edat, el Joan Baptista entra d’aprenent a la fusteria Sibila-Santamaria i combina aquesta feina amb l’escola, primer, i, després, amb l’ofici de barber.

Els primers anys de la guerra, el Tista els viu com una aventura i, fins i tot, intenta entrar voluntari a l’aviació, però el seu pare li ho impedeix. L’abril del 1938 és cridat a files, dins la coneguda com la Lleva del Biberó. Al front, coincideix amb el Farreras i Lluís Pessarrodona, de Súria, deu anys més gran que ell, qui el fa entrar a la secció de TRANSMISSIONS. Participa a les batalles de el Merengue i l’Ebre.

Durant la retirada, els 3 companys es troben amb Lluís Sala i passen junts la frontera per Saint Laurent de Cerdans i, després, són internats  a Septfonds. Posteriorment, en Tista ingressa en un batalló de treball a Caylús, fins que l’any 1940 pot tornar a Súria. Allà es casa, té un fill i una filla i treballa de fuster fins a la jubilació. A Súria es retroba amb el Lluís Pessarrodona i amb en Lluís Sala i  comencen junts a recórrer els espais on havien combatut durant la guerra. A l’any 1981 decideix agafar el llistat de telèfons de Vallirana i provar de localitzar al vell amic Ferreras, de qui fa més de 40 anys que no en té cap notícia. Aquest és l’inici del documental TRANSMISSIONS i de la història d’un retrobament marcat per la recerca de la memòria i l’amistat.

En Joan Baptista García Argüelles, Tista, va morir a Súria l’any 2004.

 

FELICITAT BARALDÉS PORTÍ. Santpedor, 1922.

La Felicitat Baraldés és la meva àvia. Va néixer l’any 1922 a Santpedor, a la masia de Cal Saleta. Era la segona de… sis, set germans… Ella mateixa es descompta quan li preguntem. El seu germà gran, amb qui es portava poc més d’un any, va morir a la batalla del Merengue l’any 1938 i, després, els seus pares encara van tenir una altre filla, és a dir que de fet eren set germans.

De petita va anar a l’escola a Santpedor i treballava a casa seva en les feines agrícoles. Després va aprendre a cosir. Un cop acabada la guerra, va començar a festejar amb el meu avi i es van casar quan va tornar del servei, l’any 1943. Aleshores van instal·lar-se a Callús, on tenien un molí de gra en una casa del carrer Montserrat. L’any 1946 va néixer la seva única filla, la meva mare. A casa de la meva àvia no van saber mai on va ser enterrades les despulles del seu germà.

 

ANTON BARALDÉS PORTÍ. Santpedor, 1920.

Era l’hereu de la casa de Cal Saleta, una masia prop de Santpedor, on va néixer l’any 1920. De petit va anar a l’escola a Santpedor. Quan va esclatar la guerra tenia 16 anys.

Va ser mobilitzat l’abril de 1938, amb la lleva del Biberó. Després d’un dia d’instrucció a la caserna Carles Marx de Barcelona, va ser enviat a Vic. A final d’abril, es destinat al front del Segre, dins la 60a Divisió. L’Anton envia cartes a la família des de Tàrrega, el Palau d’Anglesola i Ivars d’Urgell, des d’on, el dia 15 de maig, va escriure la darrera. El 22 de maig comença el combat del Merengue i, al dia següent, mor a la batalla, a prop de la Sentiu. La família mai ha sabut on va ser enterrat.