I – Per recuperar el testimoni dels supervivents de la Guerra Civil.

 

“Desde hace un tiempo que nos reunimos varias veces al año. Hemos llorado juntoen los montes de Balaguer y de Corbera e incluso en Francia, al recordar a los que no volvieron. Fuimos los cuatro camaradas, compañeros y amigos. Seguimos siéndolo y seguiremos porque así lo sentimos a pesar de todo. Juntos pasamos hambre, frío y miedo. No había diferencias. Afrontamos todos los peligros y sinsabores de la guerra.”

Joan Baptista García Argüelles, Tista

 

 

El tema que havia estat a la guerra ja el coneixia, perquè havia treballat amb ell a la fàbrica els anys 70. I algun dia que ens havíem trobat me n’havia fet esment, però clar, no podíem estar per parlar d’aquestes coses.”

“I va ser a partir del principis dels 90 que vaig descobrir el seu petit arsenal de guerra que té a casa. I des d’aquest moment que el que vam conèixer va ser no només un home que tenia una memòria prodigiosa, sinó que té una sensibilitat excel·lent per aquestes coses. I per mi, i suposo que també els hi passa a la gent del poble, és una mena de referència històrica.”   Ramon Fons i Vilardell.

Restes del castell de Gotmar, Callús.

 

 

La decisió d’escriure els fets que algun dia podreu llegir no ho faig amb cap pretensió de fer-ne una novel·la, sinó simplement per fer memòria dels  records de la meva vida, que sense ésser ni més ni menys que una altre ha estat una vida marcada per la guerra.”    Joan Baptista García Argüelles, Tista 

Trobada de la 27a Divisió a Lluçars, La Noguera, juliol de 1993.

 

II – Per fer una reflexió sobre els processos de memòria.

“La guerra, pels que la vàrem viure, va ser cruel. Però la postguerra va ser una lluita continua per aixecar un xic el cap. I no crec que cap altra raó hagi sigut la causa d’oblidar unes persones que formàvem una família. Però que dic… oblidar, no, això no. Almenys jo he tingut molts moments en què tenia present un record, un fet o un parlar amb algun company i dius: <<Sí, jo era a l’Ebre, tenia un amic que això o allò…>> i aleshores hi dedicaves uns moments.”    Joan Baptista García Argüelles, Tista. Maig de 1981

 Lluís Pessarrodona, al centre, a Súria durant els anys 50.

“La UCD va fer lleis de reparació, molt modestes, poc dotades econòmicament. I sembla que els que les van redactar, franquistes tardans ràpidament reconvertits a liberals, no eren conscients de debò de quin era l’abast de la repressió d’aquell règim que havien defensat (…) Quan arriba el partit socialista, en bona mesura té els mateixos prejudicis. La sensació que tenen és que no ha estat tant.”

“S’obren els arxius, per primera vegada són accessibles, es comencen a fer tesis doctorals i conferències, cicles i pel·lícules sobre franquisme, dictadura… Però no hi ha una política oficial que ho empenyi, de manera que tot queda en iniciatives individuals o màxim iniciatives d’ajuntaments concrets que, per exemple, quan arriba l’any 86 decideixen que commemoren el 50è aniversari de la Guerra Civil, però hi ha ajuntaments que no ho fan. N’hi ha que ho fan el 89, en el 50è aniversari del final, i n’hi ha que no ho fan. I els uns per els altres l’estat continua sense fer-ho.”  Martí Marín Corbera. Setembre de 2012.

Lluís Sala a les ruïnes de Corbera d'Ebre, setembre de 1995.

“Som hereus d’una etapa obscura en tots els sentits. Obscura a nivell de les llibertats democràtiques i demés, com és el franquista, però també obscura en la imposició del silenci, sobretot dels vençuts. Si bé els suposadament vencedors van tenir una època en què van poder vanagloriar-se d’aquella victòria, les famílies dels que havien estat al bàndol perdedor es van obligades a viure en el silenci, perquè parlar-ne et podia costat la llibertat sinó la vida… I és cert que aquesta herència ha pesat molt.”   David Tormo Benavent. Juliol de 2012

III – Per evidenciar silencis que han durat massa anys.


“Potser la part més injusta d’aquesta història de la postguerra i més tard de la democràcia és que 30 anys després de la mort del dictador, en alguns llocs, els fills que aleshores eren petits i ara ja són molt grans, encara estan lluitant per desenterrar els seus morts amb dignitat.”   
Joan Vilarroya Font.

 



 

         

              A Camarasa reposen alguns dels morts a la batalla de El Merengue.

 

“Amb la història hauríem d’entendre que les coses del passat pesen tant que cal tenir-les presents. I justament som un país que a vegades ens falta molta memòria. El tòpic aquell de la mateixa pedra…”  Ramon Fons Vilardell.



 

  

Memorial de les Camposines, La Fatarella, on reposen les restes dels morts a la batalla de l’Ebre.

 

“La desmemòria crec que incideix en la valoració que fem de la paraula democràcia i del contingut que li posem… Jo no sé si la majoria dels ciutadans diferencia exactament entre dictadura i democràcia. No n’estic gens segur de què hi posen a dins més enllà de les eleccions. Alhora de definir-la, la democràcia és criticada perquè és un joc exclusivament de partits i eleccions, cosa que a vegades sembla. Però no és veritat. Que et deixin portar els cabells curts o llargs, que t’insultin o et fotin pinyes perquè vas de la mà amb algú que no és la teva parella oficial… tot això també és la dictadura i la franquista en particular.”  Martí Marín Corbera.

Cementiri espanyol a Septfonds, 
Departament Tarn et Garone, França.