26 de juny – Transmissions al Curt-Redó Film Festival

Aquest proper dijous, 26 de juny, a les 22:00h, presentem el documental al CURT-REDÓ FILM FESTIVAL, a Campredó (Baix Ebre). L’entrada és lliure. El festival es desenvolupa a la plaça de l’Església i el documental es presentarà conjuntament amb dos curts. Ens agrada tornar a les Terres de l’Ebre i més en aquesta ocasió dins d’un festival de cinema fet a casa.

Més informació aquí.

Us hi esperem!

10490209_10152269696997663_2041156881_n

L’home curiós, per Ramon Fons Vilardell

Lluís Sala i Sala era un home curiós. No estic parlant d’una curiositat fonedissa, com la que sol tenir el xafarder de torn, sinó de pòsit, d’home que suma a partir dels coneixements i del saber que va adquirint amb el pas dels anys. En el primer record que en tinc, se’m presenta enganxat al diari, assegut a l’esglaó de davant del molí del carrer Montserrat. No era habitual veure, a la dècada dels 60 (ni tampoc ho és ara), a no ser que t’entaforessis a algun bar, callussencs asseguts llegint, tot assaborint, àvidament, allò que acabava de passar, intentant desgranar qualsevol cosa de la qual pogués aprendre. Perseguia, com a humà i com a curiós, el sentit de les coses.

“En Lluís, de ben jove, ja havia viscut molt, i no solament en anys. La vida li regalimava per totes bandes perquè, n’havia vist de tots colors, i aquest fet l’havia erigit en un home consolidat en els sentits. Sabia el poc que costava morir i el que podia arribar a costar viure amb dignitat.”

No ho sabem, però podem intuir el perquè de tot això. En Lluís, de ben jove, ja havia viscut molt, i no solament en anys. La vida li regalimava per totes bandes perquè, n’havia vist de tots colors, i aquest fet l’havia erigit en un home consolidat en els sentits. Sabia el poc que costava morir i el que podia arribar a costar viure amb dignitat i, doncs, assaboria els regals del present per gaudir-ne permanentment. Aquest tast dels sentits el lligaven a la terra i a la gent amb qui havia conviscut sempre. Sense escarafalls, sense estridències. La seva connexió amb l’entorn i els seus veïns era persistent: el gust per la farigola florint-li als llavis i que inhalava oxigenant-li, amb l’aroma, conjuntament amb el tacte de les eines de l’hort entre els dits, els esquifits ulls que lluïen petits reflexos de pensament que concentrava en tot allò que observava o escoltava, en tot allò que feia. Al final d’aquest procés, solia aparèixer la paraula; més aviat escassa. El mot lògic, el so carregat de sentit.

Tot un luxe de singularitats petites i grans. Acostant-nos a les diminutes, ara, per exemple, a part de la seva filla Dolors i pocs més, ja no sentirem gaire més temps a dir “Canyllús”. També aquesta palatalització es perdrà. No solament passarà això en el diccionari oficial de la pronúncia del país sinó del diccionari més real, el del nostre viatge quotidià, el dels nostres passos en els llargs passejos del bosc, perseguint restes i paraules que només ell retenia i que sempre ens regalava generosament en el record, tot comentant i ensenyant coses que ens explicava arreu, especialment a les zones rurals, entre barraques i bosc, entre camps i forats i entre silencis. Una combinació d’elements que ell sempre volia lleugera, estel·lar de tan microscòpica, que solia emmarcar en el seu somriure murri, discret i respectuós, quan s’esplaiava en algun pessic de la seva existència. Li sortia aquella vena del mestre que sempre havia volgut ser. Un tenia la impressió que li feia una mica de recança, no sé el perquè, excedir-se, deslligar-se massa, desempallegar-se, de la terra que trepitjava.

“La seva connexió amb l’entorn i els seus veïns era persistent: el gust per la farigola florint-li als llavis i que inhalava oxigenant-li, amb l’aroma, conjuntament amb el tacte de les eines de l’hort entre els dits, els esquifits ulls que lluïen petits reflexos de pensament que concentrava en tot allò que observava o escoltava, en tot allò que feia.”

Segurament fou per aquesta voluntat persistent de resseguir les coses amb tots els sentits, d’encuriosir-s’hi, que li vingué la vocació tardana d’historiador, quan ja havia passat els 70 anys. De retop, durant tot el reguitzell d’anys que ens regalà al seu costat, ens traspassà una mica el seu cuquet a tota una colla de persones que, sempre que podíem, l’escoltàvem embadalits. Molts li agraíem, i li agraïm, la seva dèria historiadora i el seu exemple de contrastar-ho tot per intentar entendre una mica més el seu, el nostre, món de diari, de canvi permanent, i fer-ho des d’una perspectiva humana, d’home curiós, engrescat amb la vida.

Ramon Fons Vilardell

Captura de pantalla 2014-06-11 a les 17.48.44

 

 

 

Records del Lluís de cal Filosa, per Jordi Badia i Pujol

Fa quinze dies que es va morir el Lluís de cal Filosa. Tenia noranta-vuit anys. No feia gaire temps que me l’havia trobat que tornava de l’hort, amb la Felicitat, la seva dona. La meva mare m’explica que darrerament ell ja no hi podia anar a peu, però la seva filla, la Maria Dolors, l’hi acompanyava amb cotxe i, en acabat, pujaven tots tres.

Del Lluís, en recordo sobretot els anys que vam ser veïns. A casa seva, davant per davant de la meva, hi havia el molí, i sempre hi veies carros que hi duien el gra a moldre. Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús. A final dels anys seixanta, aquest poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català. Tot això es va anar acabant al tombant de decenni.

“Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús.”

Però aquell pagès amagava una intensa, dura i amarga història. La vaig saber més tard: la història del Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat. I ell va acabar lluitant al front anomenat «de l’est»: primer a la secció de metralladores i després a la de transmissions. A la retirada, el gener del 1939, s’ajunta amb tres companys, passen la frontera i comencen a voltar pels camps de concentració de l’estat francès. És el primer de sortir del seu camp i tornar a casa, en un viatge rocambolesc, acompanyat de capellans i contrabandistes. Un cop aquí, el 1940, l’escarn dels derrotats: és cridat a files i ha de fer el servei militar a la Corunya. En tornant, finalment, es pot casar amb la Felicitat.

“La història del Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat.”

La crua història de la guerra i l’exili, la reviu als anys vuitanta, en un viatge amb els seus companys de transmissions. I la torna a explicar al seu nét, el Jordi Algué i Sala. El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el Lluís li havia explicat les seves vivències. I, ara fa tres anys, el nét decideix d’aplegar la vida de l’avi en un documental, Transmissions. Memòries de Lluís Sala, que es va emetre al Canal 33 el 29 de març proppassat. És impagable, aquesta feina del nét, com també la col·laboració de la Fundació Aplicació (que no s’entendria sense la tenacitat d’en Ramon Fons), una feina que va fructificar en el documental i també en una rigorosa i completa pàgina web.

Bon viatge, Lluís. Em sentiré sempre acompanyat de la vostra vitalitat, la vostra perseverança i la vostra fidelitat. «No perdono», dèieu en el documental. I qui us ho pot retreure?

Jordi Badia i Pujol

Lluís Sala a l'hort que havia tingut la família a les hortes dels Manxons. Arxiu familiar.