Records del Lluís de cal Filosa, per Jordi Badia i Pujol

Fa quinze dies que es va morir el Lluís de cal Filosa. Tenia noranta-vuit anys. No feia gaire temps que me l’havia trobat que tornava de l’hort, amb la Felicitat, la seva dona. La meva mare m’explica que darrerament ell ja no hi podia anar a peu, però la seva filla, la Maria Dolors, l’hi acompanyava amb cotxe i, en acabat, pujaven tots tres.

Del Lluís, en recordo sobretot els anys que vam ser veïns. A casa seva, davant per davant de la meva, hi havia el molí, i sempre hi veies carros que hi duien el gra a moldre. Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús. A final dels anys seixanta, aquest poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català. Tot això es va anar acabant al tombant de decenni.

“Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús.”

Però aquell pagès amagava una intensa, dura i amarga història. La vaig saber més tard: la història del Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat. I ell va acabar lluitant al front anomenat «de l’est»: primer a la secció de metralladores i després a la de transmissions. A la retirada, el gener del 1939, s’ajunta amb tres companys, passen la frontera i comencen a voltar pels camps de concentració de l’estat francès. És el primer de sortir del seu camp i tornar a casa, en un viatge rocambolesc, acompanyat de capellans i contrabandistes. Un cop aquí, el 1940, l’escarn dels derrotats: és cridat a files i ha de fer el servei militar a la Corunya. En tornant, finalment, es pot casar amb la Felicitat.

“La història del Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat.”

La crua història de la guerra i l’exili, la reviu als anys vuitanta, en un viatge amb els seus companys de transmissions. I la torna a explicar al seu nét, el Jordi Algué i Sala. El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el Lluís li havia explicat les seves vivències. I, ara fa tres anys, el nét decideix d’aplegar la vida de l’avi en un documental, Transmissions. Memòries de Lluís Sala, que es va emetre al Canal 33 el 29 de març proppassat. És impagable, aquesta feina del nét, com també la col·laboració de la Fundació Aplicació (que no s’entendria sense la tenacitat d’en Ramon Fons), una feina que va fructificar en el documental i també en una rigorosa i completa pàgina web.

Bon viatge, Lluís. Em sentiré sempre acompanyat de la vostra vitalitat, la vostra perseverança i la vostra fidelitat. «No perdono», dèieu en el documental. I qui us ho pot retreure?

Jordi Badia i Pujol

Lluís Sala a l'hort que havia tingut la família a les hortes dels Manxons. Arxiu familiar.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>