L’home curiós, per Ramon Fons Vilardell

Lluís Sala i Sala era un home curiós. No estic parlant d’una curiositat fonedissa, com la que sol tenir el xafarder de torn, sinó de pòsit, d’home que suma a partir dels coneixements i del saber que va adquirint amb el pas dels anys. En el primer record que en tinc, se’m presenta enganxat al diari, assegut a l’esglaó de davant del molí del carrer Montserrat. No era habitual veure, a la dècada dels 60 (ni tampoc ho és ara), a no ser que t’entaforessis a algun bar, callussencs asseguts llegint, tot assaborint, àvidament, allò que acabava de passar, intentant desgranar qualsevol cosa de la qual pogués aprendre. Perseguia, com a humà i com a curiós, el sentit de les coses.

“En Lluís, de ben jove, ja havia viscut molt, i no solament en anys. La vida li regalimava per totes bandes perquè, n’havia vist de tots colors, i aquest fet l’havia erigit en un home consolidat en els sentits. Sabia el poc que costava morir i el que podia arribar a costar viure amb dignitat.”

No ho sabem, però podem intuir el perquè de tot això. En Lluís, de ben jove, ja havia viscut molt, i no solament en anys. La vida li regalimava per totes bandes perquè, n’havia vist de tots colors, i aquest fet l’havia erigit en un home consolidat en els sentits. Sabia el poc que costava morir i el que podia arribar a costar viure amb dignitat i, doncs, assaboria els regals del present per gaudir-ne permanentment. Aquest tast dels sentits el lligaven a la terra i a la gent amb qui havia conviscut sempre. Sense escarafalls, sense estridències. La seva connexió amb l’entorn i els seus veïns era persistent: el gust per la farigola florint-li als llavis i que inhalava oxigenant-li, amb l’aroma, conjuntament amb el tacte de les eines de l’hort entre els dits, els esquifits ulls que lluïen petits reflexos de pensament que concentrava en tot allò que observava o escoltava, en tot allò que feia. Al final d’aquest procés, solia aparèixer la paraula; més aviat escassa. El mot lògic, el so carregat de sentit.

Tot un luxe de singularitats petites i grans. Acostant-nos a les diminutes, ara, per exemple, a part de la seva filla Dolors i pocs més, ja no sentirem gaire més temps a dir “Canyllús”. També aquesta palatalització es perdrà. No solament passarà això en el diccionari oficial de la pronúncia del país sinó del diccionari més real, el del nostre viatge quotidià, el dels nostres passos en els llargs passejos del bosc, perseguint restes i paraules que només ell retenia i que sempre ens regalava generosament en el record, tot comentant i ensenyant coses que ens explicava arreu, especialment a les zones rurals, entre barraques i bosc, entre camps i forats i entre silencis. Una combinació d’elements que ell sempre volia lleugera, estel·lar de tan microscòpica, que solia emmarcar en el seu somriure murri, discret i respectuós, quan s’esplaiava en algun pessic de la seva existència. Li sortia aquella vena del mestre que sempre havia volgut ser. Un tenia la impressió que li feia una mica de recança, no sé el perquè, excedir-se, deslligar-se massa, desempallegar-se, de la terra que trepitjava.

“La seva connexió amb l’entorn i els seus veïns era persistent: el gust per la farigola florint-li als llavis i que inhalava oxigenant-li, amb l’aroma, conjuntament amb el tacte de les eines de l’hort entre els dits, els esquifits ulls que lluïen petits reflexos de pensament que concentrava en tot allò que observava o escoltava, en tot allò que feia.”

Segurament fou per aquesta voluntat persistent de resseguir les coses amb tots els sentits, d’encuriosir-s’hi, que li vingué la vocació tardana d’historiador, quan ja havia passat els 70 anys. De retop, durant tot el reguitzell d’anys que ens regalà al seu costat, ens traspassà una mica el seu cuquet a tota una colla de persones que, sempre que podíem, l’escoltàvem embadalits. Molts li agraíem, i li agraïm, la seva dèria historiadora i el seu exemple de contrastar-ho tot per intentar entendre una mica més el seu, el nostre, món de diari, de canvi permanent, i fer-ho des d’una perspectiva humana, d’home curiós, engrescat amb la vida.

Ramon Fons Vilardell

Captura de pantalla 2014-06-11 a les 17.48.44

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>