LA GUERRA CIVIL (1936-1939). De l’aventura i compromís polític a la tragèdia i la derrota.

 

       

 

“Tenia 21 anys fets. Ens van demanar a l’abril del 36 i en vaig fer 22 al juny, però voluntari no hi hauria anat mai, hi vaig anar perquè em van demanar per quintes. Em sembla que era el 5 d’abril que vam marxar, no al front, a Roquetes, vora Tortosa. Ens van tenir dos mesos i mig allà i quan ens van portar al front encara    no sabíem què era un fusell perquè no ens n’havien ensenyat mai cap.”                    Lluís Sala Sala

 

Mapa del front d'Aragó i Catalunya, 1938. Biblioteca de Catalunya.

 

 

Memòries de Joan Baptista García Argüelles, Tista

 

“Mentre buscàvem en un poble lloc per aposentar-nos, em vaig topar de cara amb la persona que havia d’ésser per a mi com un germà gran o un pare durant tota la campanya, en Lluís Pessarrodona Jordana, conegut del poble, de la quinta del 31, tenia 10 anys més que jo. Ell ja havia fet la campanya del front d’Aragó i era sergent de Transmissions del 4t Batalló. Al veure’m em saludà molt afectuós i em digué: <<vaig a parlar amb el tinent i a veure si ho arreglem perquè vinguis a transmissions, sempre estaràs més bé, no hauràs d’estar a primera línia tirant tiros>>.” 

 

 

 Carta escrita per Anton Baraldés Portí des del Palau d’Anglesola, el 4 de maig de 1938, tres setmanes abans de morir en el combat de El Merengue.

 

       “Estimats pares i germans. Us escric per segona vegada aquestes quatre ratlles perquè no penseu que m’hagi passat res, només he de dir-vos que érem a Vic i hi estàvem molt bé, perquè el segon dia ja vam buscar una casa on poguéssim estar millor i hi anàvem a dormir i encara que no estiguéssim tant bé com a casa al menys dormíem en palla i estàvem calents. Però només va durar tres dies perquè van començar a dir que ens farien marxar i dilluns al vespre quan ens van haver pagat i donat la roba, dues samarretes, dos calçotets, dos mocadors, una tovallola, camises, pantalons i una americana i un sac i 30 pessetes, ens varen fer anar cap a l’estació però sense saber ben bé de cert a on havíem d’anar. Quan feia una estona que viatjàvem em vaig adormir i al despertar vaig veure que hi deia Castellbell i el Vilar, i aleshores vaig veure que anàvem cap a Manresa (…) i vàrem anar marxant fins que hem sigut a Tàrrega.”

   

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>